Llegendes de Girona

Llegendes de Girona Les llegendes, les rondalles i les anècdotes són cròniques populars de la vida de la ciutat. Girona en té, i moltes, tot seguit en podeu llegir algunes:

A la Rambla i el carrer d’Argenteria
Tarlà de GironaEl Tarlà. Així es coneix al ninot que es penja cada any per les festes de Primavera o per Fires. Segons la tradició era un acròbata que va entretenir els veïns del carrer d’Argenteria durant una quarantena per una epidèmia. Un afegit modern explica la seva relació amorosa amb la filla d’un pastisser. Durant una visita a la seva enamorada, quan el pare d’ella va arribar, es va amagar dins un sac de farina fins que va esternudar fent xui- xui . Per evitar els cops del pare de la noia, li va prometre casar-se amb ella i la recepta d’un dolç: és el xuixo, el dolç típic de Girona, anomenat així recordant l’esternut delator.

A la plaça del Correu Vell
Gerió. La fundació llegendària de Girona s’atribueix a un gegant, en Gerió, de tres caps o que tenia tres fills, que enrabiat, perquè Hèrcules li havia robat el ramat de bous, va pujar des de les Columnes d’Hèrcules fins a Girona, on finalment, va bastir el triangle de muralles de Geriona, Gerunda, Girona…

La Catedral
Cap d’estopes. El seu sepulcre es troba dins la catedral. El comte de Barcelona tenia dos fills bessons: Berenguer Ramon i Ramon Berenguer (Cap d’Estopes). El comte va transmetre els comtats de Barcelona, Vic i Girona, als dos germans amb l’obligació de governar-los de manera conjunta. Un dia que havien anat de cacera Berenguer va assassinar el seu germà i amagà el cos, però el falcó del Cap d’Estopes s’hi va quedar plorant pel seu amo fins que un pagès el va sentir i va portar el cos fins a Girona. Durant el funeral, el falcó va irrompre a la catedral i el cor que acompanyava l’acte de manera involuntària repetia “Caïm matà Abel”. Un falcó esculpit a la porta de Sant Miquel, de camí al Tresor i al claustre recorda aquesta llegenda.

Els Jardins de la Francesa
Llegenda de la bruixa de la CatedralLa Bruixa. Una bruixa llançava pedres a la gent que assistia a les innombrables processons que se celebraven a Girona. El Dia de Corpus, quan era a punt de llançar una pedra, una veu va retrunyir per tota la ciutat dient: “Si pedres tires, pedres tiraràs i en pedra et convertiràs”. I així, encara se la pot veure convertida en la gàrgola que hi ha a la girola de la Catedral.

Passeig Arqueològic
Llegenda del Bou d'orEl Bou d’Or. El cementiri jueu de Montjuïc rebia el nom de Bou d’Or per un fabulós bou daurat que, segons la llegenda, els jueus hi havien deixat enterrat. Si algú el tocava irremeiablement acabava a l’infern. Una nit dos nois joves, una mica contents, van trobar un home que els va prometre portar-los fins al bou d’or. Era el dimoni, i quan estaven a punt de tocar el tresor, van pregar a la Mare de Déu que els va fer saltar, transportant-los a diferents llocs de la ciutat. Un d’ells es va agafar a la punxa del campanar de Sant Feliu, i l’hem convertit en el responsable d’haver-lo escapçat.

Església de Sant Feliu
Sant Narcís i les mosques. El sepulcre i la capella del sant patró de Girona ens recorda una de les llegendes més tradicionals de la ciutat: durant un dels tants setges que ha patit la ciutat. Segons les cròniques medievals, l’any 1285, Girona estava envoltada per les tropes franceses, i un grup d’assetjadors va penetrar en l’església de Sant Feliu, aleshores fora muralla. Del cos del bisbe màrtir van sortir unes mosques grosses i emprenyadores que van provocar una gran mortaldat entre les tropes franceses i els cavalls que tenien. Davant aquesta situació imprevista i miraculosa les tropes franceses van replegar-se, i des de llavors cada vegada que la ciutat es veia involucrada en un nou conflicte bèl·lic, la invocació a Sant Narcís i les seves mosques era recurrent, i no sempre els desigs es feien realitat.

Plaça de Sant Feliu
Llegenda del Cul de la LleonaLa lleona. Hi ha una dita popular: si vas a Girona has de fer un petó al cul de la lleona. És una manera fàcil d’expressar la voluntat de tornar a la ciutat, quedar-s’hi per sempre o d’aconseguir la ciutadania, i cal dir que no es considera un bon gironí qui no hagi complert el ritual. Som a l’únic lloc del món on la ciutadania s’aconsegueix d’una forma tan relativament senzilla, un petó al cul d’una lleona.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

*

HTML tags are not allowed.